Els Qui Venen - Enric Barbat

Han carregat maletes i farcells

La llarga nit arrossega la son

Tristos suats noten buits els budells

Rància és la olor que surt dels vagons

De matinada s'aturarà el fosc tren

Ple d'homes adormits i sense feina

Els deixarà

Perduts en els andens

Són moltes mans buscant una eina

Són desterrats dels camps on a l'estiu

Cremat el cos segaven sota el sol

I per la plaça fent el rotllo a l'hivern

Dels que esperen un treball qualsevol

Ara comencen els altres caminars

Quan sense ofici roden per la ciutat

Portant als ulls com un antic senyal

La por del gos apedregat

Van per les obres pels molls i pels mercats

O pels gelats tallers de l'extraradi

Gastant se els pobres ossos ja gastats

Pels pedregals de l'anònim salari

Ara seran els anys per oblidar

Camps i corrals la olor de la taverna

Els marges l'herba la remor del

De tant en tant escriure amb mala lletra

Tramvies plens entre boires i fum

Quan tornen fatigats cada capvespre

I en l'alta mar d'estrangers costums

Una antiga suor de segles

Fins que serà per fi el tems del repòs

El dia que vindrà l'últim jornal

I un cop a dins del sindicat dels morts

Descansaran als marges suburbials

Ningú sabrà si els últims pensaments

Volaren cap enrere cap als camps

Quan els llençà la vida al fons del clot

De pixums i deixalles que és la mort

S'ha tirat massa terra damunt l'home

Damunt l'antic dolor avantpassat

I encara avui el descendent del pobre

Amb el cap baix carrega el sac

I tots sabem callar plens d'impotència

Quan en nom d'una nova renaixença

S'escup al front dels homes humiliats

L'antic gargall girant l'esquena

Quan arriben cada alba en els llargs trens

Els que han d'escriure i no en saben gens